Diguem-ho clarament: allò que ens correspon i allò que ens convè és tornar a la normalitat d'una societat d'expressió i vida catalanes, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, com ho hem estat durant els segles de la nostra independència.

I repetim-ho, encara més clarament: qui s'oposa a aquesta recatalanització és un agent, conscient o no, de l'imperialisme espanyol o francès. És un membre de la classe dominant (espanyola o francesa) o un fidel servidor seu. I si se'n diu d'esquerres, la cosa resulta patètica. Ja deia Lenin que allò que diferencia un revolucionari d'un reformista és l'adhesió malaltissa que aquest darrer manifesta per l'estat burgès constituït. Adhesió que comença, sovint, per la defensa de la imposició de la llengua oficial de l'estat en els territoris que no la tenen com a pròpia. Quan deixaran de ser comparses de la burgesia que ha construït i manté l'estat espanyol els dels Foro Babel, els del Viejo Topo i altres que es diuen «marxistes»? Des del marxisme d'alliberament nacional, des de la militància comunista del PSAN, els emplacem a deixar de donar suport a la burgesia grossa (la que mana des de Madrid, si més no), escudant-se en la burgesia petita (la que fa com que mana des de Barcelona).

I ara parlem d'aquesta burgesia petita: On s'ha vist un albanès de Tirana que renegui dels albanesos de Kósovo? On s'ha vist un neerlandès d'Amsterdam que renegui dels neerlandesos de Flandes? On s'ha vist un irlandès de Dublin que renegui dels irlandesos de l'Ulster? On s'ha vist un basc de Guipúscoa que renegui dels bascos de Navarra? Probablement, ho fan aquells que pacten parcel·les territorials de poder a canvi d'abandonar terra i gent connacionals. Ara i ací, ja resulta proverbial el neguit que produeix als convergents el fet que algú, de València estant, digui, tot senzillament: «jo sóc català». En comptes d'alegrar-se'n i sentir-se solidaris, et miren com si volguessin matar-te, com si fossis un element estrany... que posa en qüestió els interessos defensats per CiU, els quals no són precisament els de la catalanitat integral.

Aquesta reivindicació, la de la integritat de la llengua i la nació catalanes, només pot ésser assumida, objectivament, per la classe treballadora, que no té cap necessitat, per a sobreviure com a classe, de pactar i organitzar-se en àmbits i empreses multinacionals. Ja ho apuntava Joan Fuster: la nació catalana serà d'esquerres, o no serà. Amb una catalanitat completa i solidària, sense les patologies babèliques i convergents existents a la Catalunya central.

Partit Socialista d'Alliberament Nacional